divendres, 6 de maig de 2011

ZEGAMA-AIZKORRI


Zegama

Estic conduit i la Roser s´ ha posat ha plorar,no li agrada anar amb cotxe.  La  Silvia intenta calmar-la,ja casi i som. Hem deixat Pamplona a la nostre dreta i agafem el trencall cap a Alsasua,El verd i la boira son els amos aquí i la pluja fina envernissa  els prats i perfuma la terra i els boscos.
Avui toca sacsejar l´ anima sense contemplacions,falten pocs quilometres per Zegama i el meu cor que no va com  hauria d´ anar em recorda que va bategar fort en aquest boscos prats i  cims,no nomes per omplir de força els meus muscles sinó també per fer-me sentir feliç i viu. M´ enric dels metges que nomes saben dir-me com funciona el meu cor de malament i no saben perquè no els hi surt a les maquines el que el meu cor es  capaç de sentir,no saben que no som maquines som essers vius. No sabria dir-vos que em fa mes mal, corre la Marathon de Zegama o tenir que quedar-me a casa fent una vida normal.

Ja fa un any que vaig decidir fer-li cas al meu cardiòleg i deixar el que per mi era el sentit de tot ,el meu mon rodava entorn l ´ esforç el patiment  el sacrifici i portar les cames ben depilades. Els que em coneixeu sabeu que soc  un esportista amb unes marques molt mediocres,però tot i no haver guanyat mai res tinc la galeria de la memòria plena de grans triomfs.
Afegeix la llegenda

Però la  Zegama-Aizkorri es sense cap mena de dubta la gran carrera,no nomes perque es una Marathon de muntanya amb uns desnivells brutals 5472m,es simplement perquè te l ´ essència de la terra,allò que jo tant     m ´ estimo.

Recordo el primer any que vaig participar-hi,estava espantat,tenia  experiència en marxes de resistència però allò era diferent,era una proba per la copa del mon de curses de muntanya,hi havien tots els meus herois i referents,recordo la línea de sortida uns minuts abans on un noi i una noia  amb vestits tradicionals ens dedicaven una ball,recordo aquest moment perquè el silenci era espectacular, nomes es trencava per la força d´  unes notes de flauta que marcava els passos i el ritme del ball.

Els carres estaven plens de gent,no se sent res ,tots saben la importància d´ aquest moment ,era  el regal que tot un poble ens oferia a tots els valents que anàvem a lluitar i corre per la seves terres,ens obsequiaven amb  la seva cultura i la seva historia. Aquest record es va anar repetint durant quatre anys i cada cop aquella musica i  aquell ball es van anar convertint amb una espècie de comunió entre el meu cos la meva ment la gent que m´ animava i la natura. encara s´ em posa la pell de gallina quan i penso .

Ja fa estona que em arribat  a Zegama ,he aparcat el cotxe al costat de la plaça, just on ho havia fet l  últim any,caminem per la plaça buida de gent, la memòria em transporta durant un petit moment al passat i les imatges es barregen amb la realitat del pressent,recordo com s´ enfilava per un caminet semi asfaltat,miro amunt i entre la boira veig Aizkorri  ,veig aquella multitud de gent cridant el meu nom i  si una cosa tenen el bascos es que tot ho fan amb el cor ,sense manies,quan dic que criden et juro que criden. Recordo com pujava amb la mirada clava a terra ,intentant no caure, mantenir el cap serè  mentrestant  davant meu s´ obria un passadís de gent orgullosa d´ estar allà animant i a tothom ,tant el primer com l´ últim .

Li explico a la Roser que em mira amb una cara d´ entendre- ho tot i decidim anar a fer un  cafetó,el records em bombardeixen el cor sense pietat,al fons del carrer veig per on arribàvem , sempre m ´ ha costat recordar on estava situada la línea de meta,tot i que et juro que quan corria me la havia imaginat mil cops,fins i tot quan entrenava i les cames no em responien o quan em posava les bambes a l ´ hivern per anar a corre de nit .
en Kilian molt jovenet
A finals d´ aquest mes els carrers  les crestes prats i cims es tornaran a omplir de gent per cridar i animar als quatre-cents corredors afortunats  que disputaran i desfruitaran de la Zegama-Aizkorri .

M´ enyoro de la cursa dels prats i boscos  de la gent i dels seues crits dels nervis,dels noi i la noia que ballaven ,del dorsal i la por a penjar-me’l tord,m´ enyoro dels entrenaments a la primavera quan els dies s’allarguen,de corre sol amb en miku escoltant musica,de pujar fins el Montalt  i deixar escrit que vaig a Zegama,trobo ha faltar moltes coses ,però la vida es com es i no com voldríem que fos ,tot i així em considero molt afortunat per tenir les coses que tinc,tant els record com les persones que m ´  envolten.
Marxem que ja es tard i vol ploure ,moltes gracies a la gent de Zegama,els portare sempre dins el cor.
 la silvia i la roser
www.zegama-aizkorri.com
corredors pujant cap Aizkorri

3 comentaris:

  1. Sovint admirem a la gent que estudia molt, que treballa dur, que guanya molts diners o que porta una vida exemplar... Jo t'admiro a tu Lluís. Se'ns dubte l'entrada més emotiva. Entenc l'idioma en el que escrius perquè parlem de sentiments, de passions i de frustracions... tinc clarríssim a qui em vull asemblar quan sigui gran... Segueix visquent cada moment que la vida et regala, amb la Silvia, la Roser i la gent que t'estima. Segueix escalant i fent fotos esplèndides. Segueix lluitant pel nostre país i la nostra llengua. Segueix explicant-nos tot el que et passa pel cap. I segueix volent fer un cafetó amb mi, encara que sigui de tant en tant. Cuida't!!!!! I a lluitar, eh????

    ResponSuprimeix
  2. Sense cap dubte, comparteixo cada paraula que t’ha dit la Nika.
    Es un crònica molt emotiva, molt sentida i tendre on has deixat obert una part molt important del teu interior, tal i com tu dius, al fet de superar-se dia a dia ja es tot un repte, però als reptes esportius, tot allò que comporta ( entrenaments, patiment, alegries, ràbia, impotència) tot això nomes ho sap qui ho viu i el mèrit no esta nomes en pujar al pòdium o guanyar una copa, al mèrit es superar-nos a nivell personal, aconseguint als nostres objectius. Tu continues buscant als teus reptes i cada dia lluites per un molt important…Una abraçada

    ResponSuprimeix
  3. Llegint el comentari de la Nika se'm queden curtes les paraules, no ho hagués dit millor! Endavant Lluís!

    ResponSuprimeix