Zegama
Estic conduit i la Roser s´ ha posat ha plorar,no li agrada anar amb cotxe. La Silvia intenta calmar-la,ja casi i som. Hem deixat Pamplona a la nostre dreta i agafem el trencall cap a Alsasua,El verd i la boira son els amos aquí i la pluja fina envernissa els prats i perfuma la terra i els boscos.
Avui toca sacsejar l´ anima sense contemplacions,falten pocs quilometres per Zegama i el meu cor que no va com hauria d´ anar em recorda que va bategar fort en aquest boscos prats i cims,no nomes per omplir de força els meus muscles sinó també per fer-me sentir feliç i viu. M´ enric dels metges que nomes saben dir-me com funciona el meu cor de malament i no saben perquè no els hi surt a les maquines el que el meu cor es capaç de sentir,no saben que no som maquines som essers vius. No sabria dir-vos que em fa mes mal, corre la Marathon de Zegama o tenir que quedar-me a casa fent una vida normal.
Ja fa un any que vaig decidir fer-li cas al meu cardiòleg i deixar el que per mi era el sentit de tot ,el meu mon rodava entorn l ´ esforç el patiment el sacrifici i portar les cames ben depilades. Els que em coneixeu sabeu que soc un esportista amb unes marques molt mediocres,però tot i no haver guanyat mai res tinc la galeria de la memòria plena de grans triomfs.
 |
| Afegeix la llegenda |
Però la Zegama-Aizkorri es sense cap mena de dubta la gran carrera,no nomes perque es una Marathon de muntanya amb uns desnivells brutals 5472m,es simplement perquè te l ´ essència de la terra,allò que jo tant m ´ estimo.
Recordo el primer any que vaig participar-hi,estava espantat,tenia experiència en marxes de resistència però allò era diferent,era una proba per la copa del mon de curses de muntanya,hi havien tots els meus herois i referents,recordo la línea de sortida uns minuts abans on un noi i una noia amb vestits tradicionals ens dedicaven una ball,recordo aquest moment perquè el silenci era espectacular, nomes es trencava per la força d´ unes notes de flauta que marcava els passos i el ritme del ball.
Els carres estaven plens de gent,no se sent res ,tots saben la importància d´ aquest moment ,era el regal que tot un poble ens oferia a tots els valents que anàvem a lluitar i corre per la seves terres,ens obsequiaven amb la seva cultura i la seva historia. Aquest record es va anar repetint durant quatre anys i cada cop aquella musica i aquell ball es van anar convertint amb una espècie de comunió entre el meu cos la meva ment la gent que m´ animava i la natura. encara s´ em posa la pell de gallina quan i penso .
Ja fa estona que em arribat a Zegama ,he aparcat el cotxe al costat de la plaça, just on ho havia fet l últim any,caminem per la plaça buida de gent, la memòria em transporta durant un petit moment al passat i les imatges es barregen amb la realitat del pressent,recordo com s´ enfilava per un caminet semi asfaltat,miro amunt i entre la boira veig Aizkorri ,veig aquella multitud de gent cridant el meu nom i si una cosa tenen el bascos es que tot ho fan amb el cor ,sense manies,quan dic que criden et juro que criden. Recordo com pujava amb la mirada clava a terra ,intentant no caure, mantenir el cap serè mentrestant davant meu s´ obria un passadís de gent orgullosa d´ estar allà animant i a tothom ,tant el primer com l´ últim .
Li explico a la Roser que em mira amb una cara d´ entendre- ho tot i decidim anar a fer un cafetó,el records em bombardeixen el cor sense pietat,al fons del carrer veig per on arribàvem , sempre m ´ ha costat recordar on estava situada la línea de meta,tot i que et juro que quan corria me la havia imaginat mil cops,fins i tot quan entrenava i les cames no em responien o quan em posava les bambes a l ´ hivern per anar a corre de nit .
 |
| en Kilian molt jovenet |
A finals d´ aquest mes els carrers les crestes prats i cims es tornaran a omplir de gent per cridar i animar als quatre-cents corredors afortunats que disputaran i desfruitaran de la Zegama-Aizkorri .
M´ enyoro de la cursa dels prats i boscos de la gent i dels seues crits dels nervis,dels noi i la noia que ballaven ,del dorsal i la por a penjar-me’l tord,m´ enyoro dels entrenaments a la primavera quan els dies s’allarguen,de corre sol amb en miku escoltant musica,de pujar fins el Montalt i deixar escrit que vaig a Zegama,trobo ha faltar moltes coses ,però la vida es com es i no com voldríem que fos ,tot i així em considero molt afortunat per tenir les coses que tinc,tant els record com les persones que m ´ envolten.
Marxem que ja es tard i vol ploure ,moltes gracies a la gent de Zegama,els portare sempre dins el cor.
la silvia i la roser
www.zegama-aizkorri.com
 |
| corredors pujant cap Aizkorri |
